Joan Antoni Moreno (Pollença, 2000) és sinònim de treball, disciplina i constància, però també d'orgull i de mallorquinisme. Fa onze anys, en 2014, se'n va pujar a una piragua per primera vegada. Des d'aquest llavors, no ha aturat de col·leccionar medalles i de fer-se un lloc a la història de l'esport balear i nacional. En 2024 va tocar el cel de París en aconseguir, juntament amb el seu company Diego Domínguez, la medalla de bronze en els Jocs Olímpics en la prova C2 500.
"Simbolitza una manera de culminar deu anys d'esforç i sacrifici", ens compta Moreno, que lluny de conformar-se amb un èxit a l'abast de molt pocs, dia a dia es llisca per les aigües d'Alcúdia per tractar de continuar engrandint la seva collita de triomfs. "M'aixec al voltant de les set del matí, berén una mica i ja prepar la maleta per a venir a entrenar sobre les vuit i mitja. Fem una sessió d'aigua que sol durar una hora o una hora i mitja i en acabar, fem una altra sessió de gimnàs. I a la tarda, al voltant de les quatre, una altra sessió d'aigua, una mica més curta, que sol durar entre 30 i 50 minuts", explica el palista mallorquí.
La seva naturalesa inquieta el va dur a deixar la gimnàstica artística: "Necessitava un esport que realment em cansés i, sobretot, que m'ocupés molts dies a la setmana". Així va ser com va provar el piragüisme. "Em va encantar, vaig fer un grup d'amics molt bo i em vaig quedar", assegura el medallista olímpic, que destaca que una de les seves principals aptituds mentals és que és com una somera: "Quan em col·loc en la línia de sortida, només mir cap endavant i tir. Com una somera".
Joan Antoni no dubte en afirmar que el piragüisme és la seva vida, però explica que enmig de la seva exigent rutina com a atleta professional, hi ha espai per a l'equip dels seus amors, el RCD Mallorca. "Quan no tinc un entrenament, no juga un partit molt tard i, sobretot, quan juga un partit com a local, intent anar al camp a animar-lo. I si no, don el meu suport des de casa", afirma.
El de Pollença, habituat a la pressió de l'elit, admet que sofreix més amb el Mallorca que quan està competint perquè la cosa no depèn d'ell. Això de ser sofridors està en l'ADN de qualsevol mallorquinista, sigui quina sigui la seva condició.
L'agost passat, Joan Antoni, juntament amb Marcus Cooper i Juana Camilión, va rebre un merescut homenatge en l'Estadi Mallorca Son Moix pel seu bronze a París. "Aquest moment jo el definiria com un tic en una llista de coses que m'agradaria fer alguna vegada en la vida. Va ser increïble veure l'estadi des de dins, des de baix. És un record que em quedarà guardat dins de mi i que em va fer molt feliç", reconeix el mallorquí, que amb el seu treball, dedicació i èxits, és tot un orgull per a la nostra terra i el nostre club.
