Història

La història del Club

ELS INICIS DEL RCD MALLORCA

El 5 de març de 1916, va ser registrat en la Federació Espanyola de Futbol el que ara coneixem com *RCD Mallorca, data que el club adopta com la de la seva fundació. El 27 de febrer de 1916 es redactava l’acta de constitució de l’Alfonso XIII *FBC a Palma –primera denominació de l’equip que en temps de la República es va dir Club Esportiu Mallorca i posteriorment Real Club Esportiu Mallorca; encara avui en vigència-. Setmanes després de la seva fundació es constituïa la Junta Directiva de l’Alfonso XIII FBC encapçalada per Adolfo Vázquez Humasqué i altres vuit aficionats a un esport conegut a l’illa com ‘football’. El 25 de març s’inaugurava oficialment el primer estadi, el camp de Buenos Aires, amb l’encontre disputat entre l’Alfonso XIII i el FC Barcelona. El resultat va ser de 0-8 per als visitants. Un poc més tard, el club mallorquí va adquirir l’adjectiu de Real per petició expressa de S. M. el Rei.

Entre un gran nombre de partits amistosos i tornejos locals que organitzaven els propis clubs entre si -amb més potència a Menorca degut a la importació des de terres britàniques-, el 14 d’abril es va celebrar una junta general de la qual va sortir el primer president, el Sr. Antonio Moner. En aquest mateix mes es va disputar el primer partit a la Península. Va ser davant l’Iluro de Mataró i el resultat final, 1-1. Dies més tard, el S. M. El Rei Alfonso XIII va honrar l’equip amb el títol de Reial Societat, nom que va mantenir fins a l’any 1931 que va canviar el seu nom pel de Club Esportiu Mallorca.

En 1917, la Federació catalana va admetre a la Reial Societat Alfonso XIII perquè prengués part en el campionat de Segona Lliga en qualitat de campió oficiós de Balears. L’equip mallorquí va arribar a la final jugada a Barcelona contra el Palafrugell al que va vèncer per 3-1 assolint així el seu primer títol. Fins als anys 30, els desvetllaments de la directiva de l’Alfonso per a fer afició i encastellar el futbol de l’illa es van traduir en la contractació d’equips peninsulars per a disputar partits -RCD Espanyol, Real Murcia- i també esquadres estrangeres que per una o altra raó visitaven Mallorca: Ajax (1923), Selecció d’Uruguai (1925), Colo-Colo (1927) o Meteor de Praga (1930) van ser alguns dels equips.

Per a fer un resum dels 16 primers anys de la història vermellenca han de tenir-se en compte els 421 partits disputats amb 240 victòries, 76 empats i 105 derrotes. Fins a set presidents es van posar al comandament del Club illenc i entre Vázquez Humasqué fins a don Antonio Parietti, van arribar Moner, José Ramis de Ayreflor, Lluís Sitjar, Sebastián Sancho i Manuel Vilallonga.

A l’arribar la Guerra Civil en 1936 es van interrompre els partits d’envergadura però no els campionats de Mallorca en els quals l’equip illenc va aconseguir tots els títols possibles. Una vegada acabada la guerra es va reprendre el futbol amb equips de la Península, constituint-se la Segona Divisió a força de cinc grups amb vuit equips.

Estant a Segona Divisió, el 22 de Setembre de 1945 s’inaugurava Es Fortí, el nou estadi del RCD Mallorca amb capacitat per a 16.000 espectadors. A l’endemà es disputava el primer partit oficial -que també va ser el primer de Segona Divisió- contra el Jerez. Van vèncer els mallorquinistes per 3-0 amb una alineació en la qual continuaven Grech o Pocoví i amb un porter mític com va ser Ramallets. Sanz va tenir l’honor de ser l’autor del primer gol assolit en el nou estadi. Aquesta mateixa temporada, la directiva decidia canviar el nom a l’estadi imposant-li el de Lluís Sitjar, en honor a la persona que tres anys abans havia impulsat la construcció del camp.

Image

L’ANHELAT ASCENS A PRIMERA

La Junta Directiva feia ara un enorme esforç per a aconseguir un Club respectat i amb renom entre la categoria de plata del futbol espanyol però durant la dècada dels 50, el CD Mallorca va tenir alts i baixos que li obligaven a descendir a Tercera Divisió i tornar a Segona, constantment. La temporada següent a la consolidació del Lluís Sitjar com terreny de joc dels mallorquinistes, es marcava una fita en la història del mallorquinisme i fixava les bases del que avui coneixem com el RCD Mallorca. Amb l’arribada de Jaime Rosselló Pascual a la presidència, va acomiadar a tota la plantilla llevat de Joan Forteza –autor del primer gol mallorquinista de la història-; va fitxar a un entrenador argentí, Juan Carlos Lorenzo i amb els seus sistemes defensius es va donar un gir al futbol de l’època. Així les coses va assolir un doble ascens des de Tercera fins a Primera Divisió; fet datat del 17 d’abril de 1960; 44 anys després de la fundació del Club.

En una memòria de pedra fixada en el Lluís Sitjar quedaven per a la història noms com Zamora, Vendrell, Febrer, Vaig arquejar, Diego, Cobo, Magín, Juanele, Bolao, Guillamón, Forteza, Currucale, Boixet, Ladaria, Garcés, Gassó, Martínez, Lorenzo, Villamide, Sureda, Oviedo, Mir, Rodríguez II, Czoka i Laguardia. Amb aquest ascens es consolidava, al seu torn, el Mallorca com equip professional. En 1960 només 16 equips tenien llicència per a formar part de la màxima categoria; en descendien dos i disputaven una promoció de descens l’antepenúltim i l’anterior. Amb jugadors vinguts del FC Barcelona com Flotats o altres com Irusquieta, Davoine o Haro, els illencs van acabar en novè lloc per davant de Espanyol, Racing, Oviedo o Sevilla però al desembre, Lorenzo va deixar el seu lloc a José Luis Saso, ex porter del Reial Valladolid.

Amb els anys, la situació econòmica era ara menys pròspera i el president de l’ascens juntament amb el seu equip directiu van abandonar les seves ocupacions, deixant el lloc a don Lorenzo Munar; encara que amb l’equip salvat i en onzena posició. Amb molts canvis en el terreny esportiu, el Mallorca no va aguantar el ritme i després de tres anys a Primera, es consumava en descens; retornant a Primera en la temporada 64-65. Va ser un ascens meritori perquè llavors només ho aconseguia el campió i el segon, disputava el ‘play off’ d’ascens.

En la 1965-66 el Mallorca tornaria a descendir a Segona després d’una temporada convulsa en la banqueta. Ja en la categoria de plata, el més destacat seria la marxa de Juan Forteza al Lleida, després d’onze temporades de titularitat ininterrompuda en l’equip de la seva terra. No va ser la del davanter mallorquí l’única marxa durant aquesta temporada i el Mallorca es va haver de conformar amb el cinquè lloc, amb 35 punts i nou per darrere del Màlaga.

En la 67-68 Juan Carlos Lorenzo substituiria en el mes de febrer a Dauder, amb l’objectiu de repetir l’èxit de l’ascens a Primera Divisió. No obstant això, aquesta vegada, no va haver-hi sort i el 4 d’abril Lorenzo era cessat. Jaume Turró es posaria al capdavant de l’equip fins al final de temporada i el Mallorca acabaria en la quarta posició del grup II de Segona Divisió.

La 68-69 seria l’any del retorn del nostre equip a la màxima categoria. El conjunt vermell va arrencar la temporada amb Sasot a la banqueta però el 6 de febrer de 1969, Juan Carlos Forneris es feia càrrec de l’adreça tècnica acompanyat de l’uruguaià Sergio Rodríguez. Aquest tàndem, amb una plantilla en la qual destacava el ex campió d’Europa, Canario va aconseguir l’ascens a Primera Divisió. Seria un pas fugaç per la màxima categoria ja que el RCD Mallorca anava a perdre la categoria a l’any següent en un descens que anava a fer mal no només en l’aspecte esportiu sinó també en l’institucional. Una de les poques alegries de la temporada va ser el seu primer punt en el Santiago Bernabéu un 5 d’abril de 1970.

Image

LA TRANSICIÓ ENTRE UNA ÈPOCA CONVULSA I ALTRA BRILLANT (1/2)

Els anys 70 resulten especialment convulsos en la història del RCD Mallorca. En 1970 es confeccionava una plantilla per a lluitar per l’ascens però els deutes del club impedeixen crear un equip amb aspiracions. En la 71-72 la situació encara empitjoraria. Juan Carlos Forneris tornava a la banqueta però als tres mesos era substituït pel brasiler Otto Bumbel, acabant la temporada, José Luís Saso. Aquests constants canvis en la banqueta eren un reflex del difícil moment que travessava el Club.

El Mallorca, immers en una espiral de deutes i problemes en els despatxos acabaria descendint a Tercera Divisió. Era l’any 1975. En aquesta categoria, el RCD Mallorca passaria dues temporades. Amb Luis Costa en la banqueta el conjunt illenc aconseguiria l’ascens, després de mantenir-se com capdavanter tota la temporada. No obstant això, era un ascens amarg ja que el conjunt illenc havia perdut l’oportunitat, en cas d’acabar com campió, d’ascendir directament a Segona Divisió A.

La 77-78 passaria a la història més fosca del RCD Mallorca i del futbol espanyol quan a mitjan mes de novembre la plantilla protagonitzava el primer tancament en la història del nostre esport. Ofegat pels deutes el club estava a la vora de l’abisme. La situació era insostenible i l’equip va acabar descendint novament a Tercera Divisió. A l’agost d’aquest mateix any, Miquel Contestí es feia càrrec de la presidència del Mallorca. Envoltat d’un grup eficaç de directius, el mallorquí es feia amb les regnes del Mallorca dispost a retornar el prestigi al Club i a retornar a l’equip a les categories superiors. En la següent temporada i amb Antonio Oviedo en la banqueta l’equip aconseguia el seu ascens a la Segona Divisió B i en la següent, donava el salt també amb Oviedo, a la Segona Divisió A.

Aquell any, la 80-81 va ser el de la consolidació de Paco Bonet com un dels millors migcampistes que han passat pel RCD Mallorca en la seva història i de fet, acabaria convertint-se en jugador del Reial Madrid i posteriorment, de la Selecció Espanyola. Mentre, la situació econòmica començava també a millorar. La temporada 81-82 ve marcada per la destitució d’Antonio Oviedo al capdavant de la banqueta. Era un 22 de desembre de 1981 i Lucien Müller es faria càrrec de la banqueta fins al final de la temporada; es tractava d’un futbolista francès que havia triomfat abans amb el Reial Madrid i el FC Barcelona. A Palma i com entrenador, va aconseguir el gran èxit de l’ascens a Primera Divisió. Era la temporada 82-83. Aquest any la gran revelació de l’equip seria Paco Higuera en un any que també es recordarà pel gol que va marcar Reus de porteria a porteria en el camp del Còrdova (0-3).

El conjunt vermellenc acabaria la Lliga en tercer lloc i aconseguint així l’ascens a Primera Divisió després d’una última jornada en la qual es va jugar, alhora, a Madrid davant el Castella i a Riazor on jugaven Deportivo i Rayo Vallecano. La derrota dels mallorquinistes en el Bernabéu va fer que la victòria del Rayo Vallecano resultés fonamental per a aconseguir l’anhelat ascens.

En 1983 el Mallorca tornava A Primera Divisió i ho feia amb un davanter de primer nivell, Gerry Armstrong. L’irlandès liderava una plantilla que semblava de garanties i que va il•lusionar tant a l’afició que es va aconseguir el que fins a aleshores era un rècord de socis amb 18.000 d’abonats. Malgrat tot, l’equip perdria la categoria. Aquesta temporada serà recordada també per l’enfonsament d’una paret en l’estadi Lluís Sitjar, un 18 de març de 1984 coincidint amb la visita del Valladolid.

LA TRANSICIÓ ENTRE UNA ÈPOCA CONVULSA I ALTRA BRILLANT (2/2)

Manolo Villanova anava a ser l’encarregat de lluitar per la tornada a Primera. Porter del Mallorca en les temporades 66-67 i 67-68, disposava d’una plantilla contrastada en la qual destacaven, entre uns altres, Manolo Preciado, Pep Bonet, Damià Amer, Antonio Orejuela, Paco Higuera o Gerry Armstrong. No obstant això, no va ser suficient per a aconseguir l’ascens i el Mallorca hauria d’esperar encara un any més.

La 1985-86 anava a ser una temporada per a recordar per molts motius. Aquell any s’aconseguia l’ascens després d’una victòria agònica a Las Gaunas davant el Logroñés. Era també l’any en el qual Llorenç Serra Ferrer s’anava a fer càrrec de l’equip per a assolir el gran èxit de l’ascens amb una plantilla en la qual va destacar un dels millors golejadors de tota la història: Enrique ‘Tronquito’ Magdaleno. El 18 de maig de 1986 es disputaria el cèlebre partit de Les Gaunas davant milers de seguidors desplaçats des de l’illa. En el minut 85, Luis García aconseguia el gol que suposaria l’ascens.

El 1986 seria l’any en el qual debutaria el jugador mallorquí més important de tots els temps. Miquel Àngel Nadal amb només 20 anys anava a debutar a Primera Divisió amb l’equip de la seva terra en el començament d’una trajectòria que li duria a jugar en el FC Barcelona i a formar part de la Selecció Espanyola. El jove futbolista de Manacor s’anava a convertir en un dels homes més importants d’una plantilla que de la mà de Llorenç Serra Ferrer estava predestinat a assolir grans èxits. Aquell any el Mallorca contava també amb un dels seus millors porters de la seva història, el marroquí Ezaqui Badou, una de les figures del Mundial de Mèxic de 1986 . A més, el conjunt illenc es reforçava amb Trobiani, Belza i Paco Bonet, que tornava d’aquesta forma al Mallorca.

La trajectòria del conjunt vermell en aquesta lliga del ‘play off’ seria espectacular. El RCD Mallorca aconseguia ficar-se entre els sis primers classificats encara que finalment no accediria a la Copa de la UEFA. Per a la història queda també el registre anotador d’Enrique Magdaleno i el rècord d’assistència al Lluís Sitjar; aconseguit un 15 de febrer de 1987 davant el Reial Madrid amb 29.000 persones en la graderia. Un partit que va acabar amb victòria illenca per 1-0 gràcies al punt marcat pel ‘Tronquito’.

L’èxit d’aquell any no feia presagiar el que anava a succeir la temporada següent. El RCD Mallorca va haver de jugar-se la permanència en una agònica promoció davant el Real Oviedo. El 29 de maig de 1988 en el Carlos Tartiere, els asturians guanyaven per 2-1 amb gol mallorquinista de García Cortés però en la tornada, l’equip que llavors entrenava Lucien Müller després de la sortida setmanes abans de Serra Ferrer, no passava de l’empat a zero i consumava el seu descens. Un any després d’aconseguir la seva millor classificació històrica, el Mallorca tornava a Segona Divisió.

Va ser un breu pas per la categoria de plata. El conjunt illenc renovava el vestuari amb les sortides de Orejuela i Luis García a l’Atlètic de Madrid; Higuera al Saragossa; Magdaleno al Burgos; Chano i Paco Bonet. Quant a fitxatges es va contar amb Molondro, Abadal, Albístegui, Guillermo, Sánchez Clemente, Sala, Rivas, Pedraza, Endika, Zoran Stojadinovic i Vúlic, a més de gent de la pedrera com Gabi Vidal. Així, era la primera vegada que la plantilla del RCD Mallorca contava amb tres estrangers. En la banqueta, Ivan Brzic era el responsable d’aconseguir l’ascens però mancant dues jornades per al final de la primera volta va deixar el càrrec i l’encarregat de prendre les regnes va anar de nou, Llorenç Serra Ferrer. Amb el de Sa Pobla, el Mallorca disputava novament la promoció, encara que aquesta vegada per a aconseguir l’ascens. El rival, el Espanyol. En el partit d’anada disputat a Sarrià el 28 de juny guanyava el conjunt perico per 1-0 però el 2 de juliol amb un Lluís Sitjar a rebentar els mallorquinistes donaven la volta a l’eliminatòria gràcies als gols de Miquel Àngel Nadal i ja en la pròrroga de Gabi Vidal.